Fibromialgia, síndrome de fatiga crònica i control del temps
Com afecta la malaltia a les meues tasques del dia a dia?, em fixe en els altres i em marque objectius poc realistes: “la gent de la meua edat fa açò, jo hauria de fer-ho també”. O em compare amb mi mateix: “jo abans ho feia així, ara no faig ni la mitat”.
En la nostra societat, amb tant d’excés de tasques, amb tant d’estrés és bàsic el saber establir objectius i reestructurar les nostres tasques però si a més tenim un problema de dolor crònic i fatiga, és doblement més important.
Autodisciplina:
Un esforç parcial genera un resultat parcial.
Una part de tu no vol l’autodisciplina i pensa:
- Em tornaré un esclau de la rutina
- Perdré la meua llibertat
- Perdré el meu sentit de la diversió
- M’ofegaré en un mar de responsabilitats
- Posaré massa pressió sobre mi.
Els enemics de l’autodisciplina:
Negativisme, podem centrar-nos en tots els inconvenients que sorgiran i ni tan sols intentar-ho. O quan aparega el primer contratemps abandonar. Ningú va dir que canviar o començar de zero va ser fàcil, clar que apareixeran inconvenients però el resoldre’ls ens farà més forts. (Els pensaments negatius són previs a la conducta i marcaran si fem o no quelcom i com ho fem)
Derrotisme, que és el fill del negativisme. No lamentes els teus defectes redobla els teus esforços.
Evasió, mires per a un altre costat, fuges d’un objectiu, per què? Potser en el fons penses que no podràs fer-ho o tems ser capaç de fer-ho, això que suposarà en la teua vida, en la teua etiqueta, en la teua autoestima…
Pensa que les accions que realitzes són la causa i els resultats els efectes. És la millor forma d’aprendre.
Postergació, “Ho faré més tard”, a curt termini és un alleugeriment però a llarg termini una dura càrrega…les tasques s’acumulen i s’acumulen i cada vegada és més complicat fer-los front.
Si mirem en l’interior de la nostra vida veurem que moltes tasques, poc importants són denominades com importants i s’acumulen fins a omplir-la. Ens proposem destinar un temps per a les coses importants però eixe temps mai arriba i quan arriba estem massa cansats. Ens conformem amb el que tenim.
Quins són els teus propòsits vitals, els teus objectius vitals.
- Què estic fent amb la meua vida?
- Què he aconseguit realment?
- Per què no sé utilitzar el meu temps?
- Què puc fer per a ocupar-me millor de la meua família?, Quan arribarà el meu torn?
Segur que la vida és un poc més que totes estes preocupacions i frustracions: Quin sentit té llavors?
La major motivació és que descobrisques la manera de viure la teua vida d’una manera que t’ensenye el que realment és important per a tu, que et permeta ser fidel a tu mateix.
Tenim una gran capacitat per a recordar els nostres fracassos i oblidem els nostres èxits.
Ens fem massa promeses que mai porten a res:
- Quan arribe a casa no posaré la tele
- Demà deixe de fumar
- El dilluns comence el règim
- Cridaré ma mare i li diré que la vull.
I això ens va debilitant i la inèrcia i l’apatia guanyen la partida. Les creences que tenim sobre nosaltres mateixos són un mur de rajola que no ens permeten veure més enllà. Ens fan pensar en un muntó d’excuses:
- Quan quelcom s’espatla és impossible canviar-ho
- Per a què donar-li voltes, no m’ho puc permetre
- Ja no sóc el mateix, no podré fer-ho encara que ho intente
- No he de ser egoista i pensar en mi.
- No podria fracassar una vegada més
- Realment no m’importa, em dóna igual, no ho necessite…
Autora Alejandra Martín Fernández. Psicóloga Clínica y máster en Terapia de Conducta